Qui odia les llibreries?

estanteria-libros

Això nostre no és crisi, sinó setge. Les llibreries, els llibreters i llibreteres, i els treballadors que ocupem en la nostra activitat, fa temps que patim crisi. La que es deriva de les conjuntures econòmiques i les altres, les pitjors, motivades per pràctiques deslleials, incompliments legislatius i, en conjunt, mals hàbits institucionalitzats que han aconseguit un punt insuportable. Podem acceptar que en una societat on la desregularització i la impunitat es moguen a pler, aquelles peces més febles de la cadena productiva estiguen condemnades a l'extinció. Però no obliden que les llibreries, en el paisatge urbà, són com les masses forestals en les muntanyes. Es troben a faltar quan desapareixen i els danys col·laterals s'arrosseguen durant lustres. I el que sembla una evidència en les societats europees del nostre entorn, si s'ha de jutjar per la claredat que regeix en les regles del joc –així en l'àmbit comercial com en la dimensió cultural associada a l'activitat llibretera- no és el cas espanyol. De fet, llevat d’excepcions puntuals, les llibreries sempre van gaudir d'un prestigi que, a l'hora de la veritat, mai es va concretar en mesures ni arbitratges que garantiren el desenvolupament de tal activitat, situant-la a resguard d'especuladors, oportunistes i demagogs de tota classe i condició. Ningú posa en qüestió la necessitat d'adaptar-se a la societat de la informació i a les prestacions tecnològiques, però el que resulta inadmissible és la pervivència d'actituds i pràctiques que amenacen amb extingir les llibreries del mapa. Més concretament, del mapa d'Espanya.
D'aquesta croada, segons sembla, no solament participen editorials disposades a passar sense el menor rubor per sobre de qualsevol, amb tal d'ampliar el seu marge de benefici. Seria bé recordar-los la rondalla de l'escorpí i la granota, perquè quan desapareixen les xarxes de llibreries de pobles i ciutats, les seues novetats quedaran a la mercè de la visibilitat que tinguen a bé oferir-los les prestatgeries de les grans superfícies, així com els serveis especialitzats del dependent de torn, sens dubte també atent a les ofertes en altres productes de temporada. Però insistíem que no solament les editorials renoven, un any darrere l'altre, l'ofensiva de tirar pedres contra les llibreries i la seua pròpia teulada. En aquesta desraó compten amb increïbles aliats, entre els quals les associacions de pares d'alumnes (Ampes) i les administracions públiques. També certs partits polítics de tot l'espectre ideològic, que són capaços d'exhibir un llenguatge reivindicatiu en elevades tribunes, però es tornen incapaços de sostenir-ho en l'àmbit més pròxim per a evitar suposades pèrdues de popularitat, o bé per a escapar del fangar demagògic que substitueix a la racionalitat i el debat al nivell del veïnatge. O dels seus propis militants enquadrats en les Ampes. En el cas d'aquestes, els abusos s'han convertit en costum i, pel que sembla, en llei.
D'una banda, accepten els tractes directes amb les editorials per a estalviar-se uns euros en l'adquisició anual dels llibres de text. Uns euros que, en el millor dels casos, corresponen al marge que obtindria la llibreria. Un comerç que, a diferència de les Ampes, paga els seus impostos, crea o manté llocs de treball i ha de patir una competència deslleial tolerada, quan no directament emparada, pels poders públics. Associacions molt combatives contra el preu dels llibres, però seduïdes per les editorials que imposen eixos preus, o rendides incondicionalment als governs, a els qui alliberen de les seues pressions ‘associatives’ a canvi de tripijocs sobre el preu del llibre, en lloc de reclamar ajudes o beques perquè els seus fills i filles puguen cursar els seus estudis amb els materials necessaris, llibres inclosos. En açò també fugen de l'homologació amb Europa. Per contra, acceptat que el preu del llibre adquirit en la llibreria representa una amenaça per a l'economia familiar, trobem a faltar les campanyes per a ‘socialitzar’ motxilles, sabates esportives de marca, ordinadors portàtils, tablets, mòbils d'última generació, moda de tardor-hivern i el llarg etcètera.
L’Escapisme, la tolerància, quan no la complicitat directa de les administracions en aquestes pràctiques prohibides per la legislació vigent, té un nom en el codi penal. Es diu prevaricació i està tipificada com a delicte. El que ja no té nom és que, en el cas valencià, la pròpia consellera d'Educació anime al reciclatge de llibres de text, per ventura emulant una civilització devastada on la inexistència o incapacitat de generar materials educatius actualitzats ofereix un espectacle de misèria, demagògicament camuflat sota pretextos ecologistes, economicistes o vagen vostès a saber. Ignorants fins a l'extenuació, es resisteixen a admetre, a la vista dels índexs de lectura que delaten la inversió pública en cultura i educació, que en milers de llars del país els únics llibres que entren cada any són els de text. I que la seua vida útil per a l'estudiant s'allarga més enllà de l'estricte curs escolar. Per no entrar en altres valoracions sentimentals o consideracions de l'estudiant respecte dels materials que ha emprat en el seu itinerari formatiu. Han preguntat per ventura a Finlàndia, on millors resultats registra l'informe PISA, quants llibres de text passen de generació en generació, o d'una casa a la dels seus veïns? Tal vegada a França, que queda més a prop? O a Dinamarca, per posar un país equidistant entre els gels glacials i la penúria hispana?
Si reivindiquem una educació pública, gratuïta i de qualitat, per seguir el popular eslògan, el llibre de text no pot ser l'adversari a batre, ni la llibreria l'enemic a neutralitzar. Tan desproporcionat i inusual resulta un banc de llibres, com un de motxilles, o de tabletes, portàtils, calçat esportiu i moda estudiantil. No ho veuen, o no ho volen veure? N'hi ha prou d'incongruències. Poden disparar contra les llibreries, però no insulten la intel·ligència. No pretenguen ocultar amb el preu del llibre l'absència de polítiques i dotacions pressupostàries que faciliten la seua adquisició en les llibreries, en lloc d'habilitar rutes corsàries i deslleials. Tampoc pretenguen tranquil·litzar les seues consciències debatent i promulgant lleis de suport a la lectura i/o a les llibreries, que a continuació són arxivades i oblidades, naturalment sense haver habilitat les partides pressupostàries per a portar-les a bon port. I, en fi, quina autoritat pot exhibir o imposar un govern incapaç de fer respectar les seues pròpies lleis sobre la competència?
Les llibreries mai sol·licitàrem un rescat com el que tan generosament s'ha produït en la banca. Però mai imaginàrem que l'activitat de vendre llibres de text, a més de la dinamització cultural, la professionalitat i altres valors que mereixen atenció a part, obririen tants fronts ni suscitarien tants interessos obstinats en la nostra extinció. De debò ho han pensat bé?