Ahir ens va deixar Carmen Alborch. Primera dona ministra —de Cultura—, d’un govern democràtic i socialista, primera dona degana de la Facultat de Dret de la Universitat de València, Directora General de Cultura de la Generalitat Valenciana, Directora de l’IVAM, i així un llarg llistat de càrrecs d’una dona avançada al seu temps. Pionera en el paper que avui juguen les dones en la política, se’ns ha anat una gran gestora cultural, que va ser capaç, junt amb Vicent Todolí, de posar a València i el nostre Museu d’Art Modern en el mapa.
Molts són els qualificatius que descriuen a una valenciana abanderada de la modernitat: optimista, treballadora, compromesa, demòcrata, apassionada, gran amiga, trencadora… però, per damunt de tot, feminista. Cultura i feminisme van ser els seus dos grans trets. Més enllà del seu paper de referent polític, va ser una escriptora que va reivindicar el paper de la dona, la soledat i la bellesa. La trilogia Solas (Temas de hoy, 1999), Malas (Aguilar, 2002) i Libres: ciudadanas del mundo (Aguilar, 2004); o Los placeres de la edad (Espasa, 2014) són bona mostra del seu pensament al voltant dels drets de la dona, feminisme i igualtat; en La Ciudad y la vida (RBA, 2009) va relatar les seues experiències en l’àmbit de la política.
Ahir, 24 d’octubre, a una setmana de complir 71 anys, i quinze dies després de rebre l’Alta Distinció de la generalitat Valenciana ha hagut de dir adéu a una intensa vida, a una trajectòria que val unes quantes vides, realment. La Fira del Llibre de València quedarà un poc més orfe en la seua pròxima edició perquè Carmen, cabellera roja al vent, ens visitava cada any, quasi cada dia en mil i una activitats, com a sòcia d’honor que era de “Clásicas y Modernas”, amb “Mujeres progresistas”, en presentacions de llibres, I qualsevol esdeveniment que reclamara la seua presència. El seu somriure perenne viurà per sempre entre els nostres llibres. Descansa en pau, Carmen.